Quan una editorial crea la portada per a una novetat literària o la reedició d’un clàssic, o quan es dissenya un packaging, no només cal tenir en compte un disseny atractiu. Amb la mateixa importància, cal assegurar que aquestes idees es puguin implementar de manera correcta amb la combinació del paper triat i les manipulacions desitjades. Per això, és imprescindible tenir en compte les principals dificultats que poden existir per cadascuna de les tècniques que cal aplicar, així com la solució per superar-les amb èxit. En aquest primer post ens centrarem en les manipulacions que consisteixen en l’aplicació de tintes sobre el suport.
1. Impressió
Registre : Per imprimir un paper en òfset , el material passa pels diferents cossos de la impressora (generalment quatre), en què s’aplica cadascun dels colors CMYK. En passar pel primer compartiment i imprimir-se la primera tonalitat, el paper de fibra verge pot perdre la seva estabilitat dimensional, ja que els rodets de cautxú pressionen el material per transferir la imatge i el poden estirar uns mil·límetres. Aquest fenomen passa quan es “llença” (o imprimeix) en la mateixa direcció de la fibra. Això és perquè les fibres de cel·lulosa no estan completament estirats en la composició del paper, sinó que tenen una petita arruga, que en patir aquesta pressió pot eliminar-se. En passar pel cos següent, el paper pot haver vist variades les seves dimensions i afectar, per tant, la correcta impressió d’un color sobre un altre, donant com a resultat un problema de registre i imatges finals poc definides. Per evitar aquest problema, només cal imprimir a contrafibra, de manera que les fibres de cel·lulosa no estiguin alineats en la direcció on el paper passa pels rodets.
2. Estampació
Grans masses : Una de les dificultats més habituals és l’estampació de grans masses de color sòlid, especialment si tenim en compte la gran quantitat de variables que entren en joc en aquesta tècnica de manipulació, com ja vam veure en un post anterior . Per això, cal un temps llarg de pressió i calor (exposició llarga), així com un llit d’un material tou (preferiblement cautxú) que permeti una bona adaptació del motlle de paper i, per tant, fer la pressió necessària per cobrir totes les zones. En canvi, si l’objectiu és fer línies fines, serà recomanable fer servir un llit dur (generalment de vidre epoxi o poliuretà) i un temps inferior de transferència.
Gofrats : En el cas de voler estampar materials que no són llisos, el problema es produeix per la diferència de relleu que hi ha entre el paper, que té volums, i el motlle, que és uniforme. Per això, la pressió realitzada ha de ser suficient per marcar tota la superfície, però llavors la pel·lícula pot perdre la seva forma i sortir-se pels costats en pressionar. A més, és més probable que quedi una marca per la part posterior del material estampat. Aquest efecte no és problemàtic per a papers que cal encolar i la part posterior dels quals no serà visible (com la portada d’un llibre de tapa dura), però sí que ho és quan les dues cares del paper estaran a la vista (per exemple, a portades de revistes). En aquest segon cas, per evitar que apareguin marques, l’opció recomanable és evitar estampar en un llit tou.
Oxidació per carbó : una darrera preocupació que pot sorgir en treballar aquesta tècnica és l’ús de pel·lícules metal·litzades sobre papers negres, ja que es poden oxidar si el suport conté carbó per aportar-li la seva tonalitat. En aquest cas, només cal canviar el material per un altre que no tingui aquest component, i no es produirà l’oxidació. Els tons negres de Guarro Casas no estan fabricats amb carbó, per la qual cosa no es produeix aquest efecte als nostres materials.
3. Serigrafia
Grans masses : De la mateixa manera que passa amb l’estampació, cobrir grans masses o superfícies amb serigrafia també té una certa dificultat. Aquesta tècnica de manipulació es realitza deixant passar una tinta a través d’uns fils, amb més o menys separació entre ells, i que contenen una cera que permet el pas per unes zones i el reté per altres, en funció del disseny a plasmar. Per assegurar-nos que la massa de tinta s’aplica correctament, hem de jugar amb la quantitat de fils i la viscositat de la tinta per aconseguir que es cobreixi correctament.
Rugositat del material : En el cas dels gofrats, és vital aconseguir que la part més profunda del relleu quedi coberta per la tinta, evitant que el color es quedi només a la part superior. Per això, cal parar esment a la densitat de la tinta i seleccionar aquelles que són més líquides i, per tant, aconsegueixen penetrar i cobrir tota la superfície. No obstant això, una tinta massa líquida lliscarà al fons del gofrat, i provocarà que les crestes quedin mal impreses. En aquest cas, una segona passada pot ajudar a assolir un bon resultat.
Suports foscos : Finalment per a aquesta tècnica, es pot donar una dificultat en voler combinar un suport de color fosc amb dibuixos o lletres en tons clars o pastís. La tinta té un matís transparent que fa que el fons sobre el qual s’aplica pugui canviar-ne el color, especialment si es dona aquesta condició de diferència tonal. Per exemple, en aplicar tinta groga sobre un paper blau, és possible que el resultat sigui verd. Per evitar aquests canvis tonals cal optar per tintes més cobrents o fer dues passades (una de blanc i una del color seleccionat).