Un projecte gràfic té la base en el component estètic, no només a nivell de disseny sinó també en el suport que l’exhibirà: el paper. Per això, hi ha certs conceptes que el dissenyador ha de tenir en compte sobre les seves característiques i aplicacions.
1. La composició adequada per a una millor manipulació.
Les fibres de cel·lulosa formen part de la composició bàsica del paper, i es diferencien en curtes o llargues. Les fibres curtes mesuren 1 mm de mitjana, procedeixen d’arbres de fulla caduca com l’eucaliptus i ofereixen millors característiques superficials per a les impressions, aportant suavitat al paper. En canvi, les fibres llargues oscil·len entre els 2 i els 4 mm, s’obtenen d’arbres perennes com el pi i proporcionen millors propietats mecàniques, principalment resistència. Per emplenar els buits entre fibres s’afegeixen productes minerals (anomenats càrregues) que aporten uniformitat i suavitat, redueixen la transparència i milloren la impressió; però alhora redueixen la qualitat per la pèrdua de resistència, la rigidesa i les propietats mecàniques que sí que aporta la cel·lulosa, a la qual treuen espai.
Un material amb més fibra curta i molta càrrega serà més apte per a impressió, ja que és més uniforme. Però si aquest haurà de resistir moltes obertures i tancaments (per exemple, en el cas de llibres), serà millor apostar per la resistència de les fibres llargues. En tot cas, la clau és utilitzar papers fabricats amb el percentatge adequat d’aquests components per agrupar les millors propietats que aporta cadascun, i així poder destinar-los a tot tipus de manipulacions.
2. A favor de la fibra o contrafibra : factor clau per a plecs i impressió.
La direcció de la fibra és el sentit en què les fibres de cel·lulosa es dipositen en fabricar un paper, fet que determina la resistència al plegat i el registre en impressió.
Si el paper va per impressió, el dissenyador ha d’assegurar-se que l’impressor treballi a contrafibra en òfset, ja que els cilindre aixafen les fibres i creen un canvi de registre (allargament del material); i en direcció de la fibra en impressió digital, per a una circulació millor per l’interior de la màquina. Si sobre les làmines s’han de crear plecs, és millor que es facin en el mateix sentit que les fibres de cel·lulosa, per evitar doblegar-les, que quedin amb un plec brut o que es pugui arribar a trencar el paper. Aquest fet es produeix amb més facilitat en papers amb més percentatge de fibra curta i difícilment en aquells amb més fibra llarga. Finalment, si el projecte està destinat a enquadernació, els fendits i plecs s’han de produir també en paral·lel, per garantir que el moviment de la tapa es faci de forma correcta i quedi net, així com per evitar tensions que excepcionalment puguin arribar a doblegar-la.
3. Cada gramatge, un ús determinat.
Al mercat hi ha diferents gramatges de paper, cadascun amb unes aplicacions recomanades per la capacitat de manipulació que accepta. En un treball editorial (en el cas de les portades i contraportades), per a llibres de tapa tova se solen fer servir papers d’entre 240 i 350 grams, mentre que per a tapa dura s’usen materials de 115 i 130 grams habitualment. Al sector de l’embalatge, els valors es troben en els 100-115 grams per al packaging rígid i els 300-350 grams per al flexible.
També cal tenir en compte un altre factor afegit: en funció del mètode d’impressió seleccionat, el paper ha de tenir unes característiques o d’altres. Les màquines digitals no sempre accepten gramatges superiors als 330 grams, mentre que la impressió òfset no té aquestes restriccions.
4. Hi ha materials més enllà del paper estucat.
El dissenyador ha de tenir en ment que no només disposen de paper estucat per als seus treballs, sinó que té al seu abast un gran joc de materials com els papers d’aspecte natural, els bicolors, els envernissats, el suro natural o les cartolines texturades. En funció del sector al qual estigui destinat el projecte i l’originalitat que permeti, podeu optar per opcions més exclusives. Però al seleccionar el material, s’ha de tenir en compte que cadascun acceptarà unes tècniques de manipulació o altres, depenent de factors com el gramatge o la propensió a les ratllades i marques, valorant en la seva elecció tots els processos pels quals haurà de passar .
5. Brillantor i textura, modificadors del resultat final.
Natural, mat, metal·litzat, efecte pell, plastificat, gofrat… Cada treball de disseny necessita una textura o brillantor diferent, adaptat a l’acabat estètic que se li vol oferir, però cada opció té uns requeriments diferents. L’aspecte natural del paper és porós i ofereix un millor encolat i, a més, l’absorció de la tinta en impressió, eliminant la brillantor de les lletres. En canvi, l’estucat té els porus tapats, causant que la tinta aplicada s’assequi a la superfície. En aquest cas, els elements impresos queden més brillants i hi ha tintes que poden arribar a “trencar-se” o esquarterar-se, encara que hi ha tècniques per evitar que aquest fenomen passi.
Tot aquell paper que no és natural perd la porositat per l’aplicació d’un tractament superficial (detectable perquè no absorbeix l’aigua si se li llença una gota). Dins aquests processos per tractar el paper, entre els quals hi ha els estucats, hi ha resultats més delicats que altres. Per exemple, l’aspecte mat, aconseguit a través de l’aplicació de pintura en superfície, és més delicat i necessita una manipulació més cuidada per evitar l’aparició de ratllades blanques que fan malbé l’estètica del material.