La impressió és la tècnica de manipulació més generalitzada, ja que és molt comú en tota mena de papers. Però si es vol aconseguir un acabat cuidat al detall mitjançant l’ús de materials premium, és vital tenir en compte alguns detalls del procés per poder aconseguir-ho. En primer lloc, cal destacar que no treballem igual amb tots els tipus d’impressió. Hi ha dos mètodes per a aquesta tècnica general: l’òfset (mitjançant tintes convencionals, tintes d’oxidació ràpida o UV) i el digital (amb tinta líquida o amb tòner sec). En aquest post, ens centrarem en la primera opció.
Cal destacar que l’òfset s’usa principalment per a tiratges llargs, a causa del cost de creació de les planxes per al procés, que s’ha d’amortitzar amb la producció. A més, per ajustar la màquina cal fer diverses proves d’impressió fins a trobar el resultat correcte. D’altra banda, un cop fets aquests passos, cada còpia es produeix a un cost molt baix. Però per saber com realitzar aquesta manipulació amb el millor resultat, repassarem els principals factors a tenir en compte.
1. El procés
La impressió òfset és un procés que es basa en l’aplicació de la tinta mitjançant planxes metàl·liques. Es tracta d’un treball indirecte, ja que la imatge no es transfereix directament d’aquesta estructura fins al material final, sinó que passa pel seu camí per una sèrie de cilindres. En primer lloc, trobem un recipient que conté aigua, i una sèrie de rodets mulladors l’apliquen sobre la planxa que conté la imatge a imprimir (situada al cilindre d’il·lustració). Aquesta estructura té un tractament superficial (més endavant explicat detalladament) que només permet que l’aigua s’adhereixi a les zones que formen el negatiu de la imatge (zona hidròfila). Un altre recipient conté la tinta, i a través dels rodets entintadors arriba a la mateixa planxa, dipositant-se aquesta vegada a les zones que contenen el compost hidròfob i, per tant, no s’han mullat amb aigua.
Un cop el cilindre d’il·lustració ja té la tinta únicament a les zones que ens interessa, passa al cilindre òfset, compost per cautxú a mode d’esponja, i aquest imprimeix sobre el material. A l’altra banda del paper se situa un corró de contrapressió, que ajuda a mantenir ferm el paper per a una transferència correcta i permet un joc de pressions. Aquest darrer element és especialment important per al treball de gofrats, ja que els aixafa i assegura així el seu correcte treball.
2. Les tintes
Hi ha diversos tipus de tintes per a aquesta tècnica d’impressió, diferenciades en funció de la forma de curació (és a dir, d’assecat). D’una banda, trobem les tintes convencionals o greixoses, que es curen mitjançant oxidació, per l’efecte de l’aire, i funcionen de manera que l’oli que contenen repel l’aigua al procés. En el cas del paper no estucat, la tinta penetra dins del paper, ja que s’absorbeix (com passa, a tall d’exemple, amb el paper de cuina en mullar-lo amb aigua). En canvi, al paper estucat, es queda en superfície per la capa prèvia d’estuc que té aplicada aquest material, aportant més precisió i brillantor (a tall d’exemple, el paper fotogràfic). Molt vinculades a aquestes existeixen les tintes oxidació ràpida, que contenen un component que fa que es curin molt més ràpid que amb les convencionals, evitant que la tinta repinti en aplicar-se en materials poc o gens porosos, com poden ser els papers envernissats o amb tractaments superficials.
D’altra banda, hi ha les tintes UV, que necessiten una reacció química inicialitzada mitjançant raigs ultraviolats per curar-se. La gota de tinta (formada per pigments, components solvents i components curadors) es diposita sobre el material i queda en superfície. Mitjançant l’aplicació de la radiació UV, es creen cadenes entre els components mitjançant una reacció química, fet que cura la tinta. Però, a més, hi ha dues maneres de realitzar aquest procés, en funció del fabricant: LED-UV i H-UV, totes dues una evolució de les tintes UV convencionals (que ja estan en desús per la seva toxicitat).
La primera utilitza la llum LED, com el seu nom indica, que a diferència de la UV tradicional no genera ozó, un gas tòxic i contaminant. Generalment els fabricants ho ofereixen com a extra a les seves màquines d’impressió, estalvia gran quantitat d’energia ja que té un consum baix i la vida dels llums és d’unes 20.000 hores aproximadament. A diferència d’aquesta, la H-UV està desenvolupada per Komori (encara que no és exclusiva d’aquest fabricant) i fa servir bombetes tintades a l’interior per produir la curació. Per això, els llums es tracten amb ferro per canviar la longitud d’ona, i tenen una vida útil entre 500 i 750 hores. Aquest format tampoc emet ozó i requereix menys energia i calor.
3. La planxa
Com hem vist anteriorment, per aconseguir el dibuix, al cilindre d’il·lustració es col·loca una planxa d’alumini que conté la imatge que cal reproduir. Per crear-lo, en primer lloc, a la planxa d’alumini se li aplica una emulsió formada per polímers. Gràcies a aquesta substància, quan el procés acabi la planxa serà capaç d’atreure la tinta a les zones que ens interessa imprimir i, en contra, repel·lir l’aigua a les zones que no han de contenir imatge. Per això, part d’aquesta emulsió es crema mitjançant un làser que la fixa a l’alumini per la reacció química creada.
Un cop realitzat aquest pas, la planxa passa per un tanc revelador que, a través de la reacció química que es produeix pel contacte i la ficció amb els corrons, elimina de la superfície les zones de l’emulsió que no s’ha cremat i, per tant, no s’han enganxat a l’alumini. A continuació, aquesta peça passa pel tanc d’aigua, que la neteja amb un raig a pressió. Finalment, s’engoma per aportar-li protecció i s’asseca, a les dues darreres parts del procés.
Com a resultat, la planxa s’obté amb el positiu de la imatge, que posteriorment, en el procés d’impressió, passarà en negatiu al cautxú i de nou en positiu al paper.
4. Marca de registre
La impressió es crea a través de la combinació de quatre planxes, una per a cada color CMYK (cian, magenta, groc i negre), per la qual cosa a les estructures convencionals d’impressió hi ha quatre cossos diferents, un per cadascuna de les tonalitats a aplicar. Per aquest motiu és important que, per a la correcta formació dels diferents colors, totes les tintes s’apliquin exactament al mateix punt. Per això, s’inclouen marques de registre, en forma de creus fines. Si l’aplicació és correcta, aquestes formes es veuen de color negre després de la impressió (en registre) i si, per contra, no és correcta, es poden apreciar els quatre tons en posicions diferents (fora de registre). Aquesta tasca senzilla pot complicar-se si el paper es mou o no manté l’estabilitat dimensional durant el procés d’impressió.
Aquest fet té més probabilitats de passar amb materials de gran qualitat, que contenen major quantitat de polpa de paper, ja que les fibres no estan plans (encara que no sigui visible a simple vista). Així, quan els dos cilindres pressionen el paper, aquesta “ona” s’estira. Aquest problema es produeix principalment si imprimim en sentit de la fibra, per la qual cosa una gran premissa d’aquesta tècnica de manipulació és que s’ha d’aplicar sempre a contrafibra, especialment amb els papers premium fets amb fibres verges.
5. Lineatura
La part positivada de la planxa (aquella que, com hem vist, recull la tinta) està formada per una gran quantitat de punts que conformen la imatge a imprimir. Cada combinació de color està creada a través de punts concrets, que estan estudiats per aconseguir la tonalitat desitjada i per evitar el moaré, un efecte d’aigües que es produeix a la imatge final quan la lineatura no és correcta. Per això, els punts de cada tonalitat han d’estar en una inclinació gradual diferent de la resta, de manera que els punts situats a prop acaben creant l’efecte visual del color. D’aquesta manera es crea allò que anomenem roseta.
Hi ha diferents tipus de lineatura en funció del nombre de punts que hi ha per polzada quadrada: com més faig, millor definició de la imatge obtenim. Però hem de tenir en compte que no totes les lineatures s’usen en tots els materials, sent les més comunes: 65-85 lpi (línies per polzada) en paper de diari, 100-133 lpi en paper no estucat, 133-170 lpi a estucat i mat i 150-300 lpi en estucat brillant. Aquests estàndards no limiten que es puguin arribar a fer servir altres valors, ja que amb papers Guarro Casas s’han arribat a lineatures de 210 lpi en papers que a priori no accepten aquesta densitat. Així, l’òfset generalment treballa entre els 65 i els 300 lpi, com podem veure.