Com vam veure al post anterior sobre l’òfset, hi ha una segona tècnica relacionada amb aquest tipus de manipulació del paper: la impressió digital, que es pot aplicar en dos formats, mitjançant tinta líquida (HP Indigo ) o tòner sec (generalment proveïdes per Ricoh, Kodak, Xerox o Konica Minolta). En comparació amb l’offset, permet tiratges curts, ja que s’elimina la necessitat de planxes; així com l’obligació de netejar tota l’estructura. D’aquesta manera, compta amb una posada en marxa molt més ràpida i només hi ha el cost per còpia.
A més d’aquest factor, altres diferències són la capacitat d’imprimir en tintes blanques, l’aplicació de vernissos i, especialment important per a projectes premium, la capacitat de personalització de cada exemplar (es poden programar canvis de text a les portades o de color de certs elements per cada unitat produïda, per exemple). Pel que fa a l’ús del color blanc, cal tenir en compte que per a un resultat perfecte moltes vegades no n’hi ha prou amb una única passada: sobre papers de color és recomanable una segona impressió en blanc per aconseguir definició a la tonalitat.
1. HP Indigo
El seu funcionament s’assembla molt a l’òfset, amb un format més gran a l’estàndard digital SR3 i sense la necessitat de planxes, com hem vist. La màquina conté diversos cartutxos de tinta, que transfereixen els colors CMYK, el Pantone o el primer a una mantellina, que alhora reprodueix la imatge al paper. Així, de la mateixa manera, aquest procés es realitza a través d’una aplicació per cada color (multi-shot), encara que existeix l’opció d’aconseguir-ho d’una única passada (one-shot) en el cas dels materials difícils.
Per passar per aquest “circuit”, els fulls provenen d’un alimentador, fet que deriva en un factor que també cal tenir en compte: la posició del paper. En primer lloc, per a un resultat òptim, s’ha de col·locar a contrafibra, en un format màxim de 70×50. Si es fan servir materials amb les dues cares diferenciades (com molts dels nostres papers, ja que un dels costats està especialment fabricat per a la idònia absorció de cola en treballs de recobriment), hem de col·locar-los amb la cara a imprimir mirant cap amunt. En canvi, si la impressió s’ha de fer a dues cares, la màquina aplicarà el color primer a la inferior i després a la superior.
Un altre element a cuidar en detall és la mantellina . Aquest consumible s’ha de reemplaçar de forma regular per continuar oferint el millor acabat sense imatges fantasma, ja que pot arribar a transferir dibuixos anteriors quan està molt gastat. Un increment de pressió pot eliminar aquest efecte, però es recomana substituir el cautxú quan es comença a produir. Però no només la mantellina pot generar defectes d’impressió. Tot i que HP recomana l’ús de papers certificats per a Indigo, es poden obtenir resultats increïbles amb altres papers com es pot veure a la nostra guia d’impressió. La màquina més completa permet aplicar un primer per millorar la impressió, i destaquem l’opció del primer selectiu: en lloc de tot el full, aquest element s’aplica únicament als llocs on aniran els elements impresos (el que també s’anomena “reserva”), evitant modificar el tacte i possibles matisos de color del paper usat.
Finalment, per al treball correcte dels gofrats, el primer que cal fer és ajustar el gruix del paper en micres, i no suposen cap problema si s’especifica un gruix inferior al real del material (en funció del cas, pot variar entre un 10 i un 65%). Per imprimir aquests acabats de forma correcta, el paper s’ha d’aixafar perquè entri la tinta a les zones més profundes. Per exemple, el nostre Geltex a 115gr s’imprimeix sense problemes, però altres materials més gruixuts i durs com el Geltex Coated 275gr han de tractar-se amb més cura perquè poden quedar ombres a les valls del gofrat.
2. Tòner sec
Aquest format és el que recorda majoritàriament una impressora tradicional com les d’oficina. Per al seu funcionament, la màquina conté diversos cartutxos de tòner, que transfereixen els colors CMYK (i el blanc, si cal) a una mantellina. Mitjançant la calor d’un fusor, creat per un impuls elèctric, les ceres del tòner es fonen i transfereixen al paper creant la imatge.
Tot i que ofereix possibilitats d’ajust inferiors a les de l’HP Indigo, alguns models permeten jugar força amb el material ja que compta amb una base de dades preparada per a la impressió en tot tipus de papers texturats i amb superfícies irregulars com els gofrats. També entra a les variables a ajustar la quantitat de tòner i l’impuls elèctric aplicat . A més, imprimeix millor a contrafibra, arribant al format SR3.
Pel que fa al gramatge tolerat per a un bon resultat, si el treball es fa a una cara es poden imprimir materials superiors a 300 grams. En canvi, per a dues cares, les fulles han de tenir entre 150 i 200 grams. Un altre consell destacable és bufar el paper abans d’introduir-lo a la màquina, i en funció del material pot necessitar més o menys bufat. L’objectiu és que els papers quedin solts dins de l’alimentador de fulles per evitar embussos.
Finalment, en el cas dels gofrats, la impressió es facilita gràcies a la base de dades de treball per a papers texturats que ofereix el sistema. En aquest cas, com que no es pot jugar amb la pressió com en el cas de la impressió òfset, els dos paràmetres que es poden modificar per a cada projecte són l’impuls elèctric i la densitat del tòner.