De la mateixa manera que hi ha una gran varietat de papers, amb gramatges i textures diferents, les tècniques de manipulació d’aquest material també són molt diverses. Una de les més esteses és l’estampació, un mètode que permet la transferència per calor d’una pel·lícula sobre un suport imprimible, que pot ser paper, cartó o roba, entre d’altres. Per aconseguir-ho, es produeix el contacte de dues plaques: una de calenta que conté el gravat a estampar i una altra que serveix de suport.
En fer una estampació al nostre projecte, entren en joc molts factors per a un resultat perfecte: el material a estampar, el tipus de pel·lícula, la màquina, el llit, la temperatura i el temps d’aplicació. No hi ha una norma general a seguir i, davant de qualsevol dubte, és important demanar el consell de l’estampador, conèixer les màquines i les pel·lícules amb què treballa. A continuació, farem un repàs per les variables que cal tenir en compte per tenir unes primeres línies d’actuació. A Guarro Casas comptem amb una guia d’ ajuda com a orientació, creada a partir de proves realitzades per Foilco i Kurz, per aconseguir els millors acabats.
El gravat o clixé
És un motlle metàl·lic rígid, de magnesi o coure, que conté les figures a reproduir sobre el material. La diferència entre metalls és que les peces realitzades amb coure mantenen el gravat nítid durant tot el seu desgast, mentre que les que estan elaborades amb magnesi van perdent nitidesa a mesura que es van fent servir repetidament. A més, un element que cal tenir en compte en seleccionar el paper on transferir el disseny és que la pressió no pot variar entre els diferents punts. D’aquesta manera, els gofrats requereixen un tracte especial en l’aplicació d’aquesta tècnica, però també es poden aconseguir resultats molt bons.
El material
Un altre dels factors que cal triar amb precisió és el material a estampar, ja que determinarà el tipus de pel·lícula a fer servir. Per exemple, els papers amb color poden afectar les pel·lícules de pigment o perlades i poden ser necessàries dues passades (una en blanc i una en color). D’altra banda, els gramatges alts gofrats dificulten l’estampació, ja que no permeten repartir de forma òptima la pel·lícula a la superfície. En general, els papers naturals de Guarro Casas, com el Geltex, resisteixen molt bé totes les temperatures. En canvi, les teles, el Guaflex o el Vanol, per la seva composició i el tipus de superfície necessiten ajustar les variables per aconseguir un bon resultat.
La pel·lícula d’estampació
En estampació, hi ha fins a sis qualitats de pel·lícula segons Kurz, però ens centrarem en dues: les gràfiques i les d’enquadernació. Les primeres són de qualitat estàndard, principalment de color, ja siguin mats o brillants, encara que n’hi ha de metal·litzades. En canvi, les pel·lícules d’enquadernació són de qualitat alta, principalment metàl·liques i pensades per a materials difícils d’estampar com ara les teles o el PVC. És important triar bé quines pel·lícules utilitzar perquè, en funció de la gamma seleccionada, el resultat serà més net, la tinta es deixarà anar millor en transferir-se al material o tindrà una millor cobertura.
El llit o make ready
En aquest cas també trobem diverses opcions, a escollir en funció del material i la quantitat a fer. Les màquines de timpà (també conegudes com a Minerva) són ideals per a tiratges curts i tant el paper com el gravat van plans. De fet, són antigues màquines d’impressió reconvertides per poder estampar, per la qual cosa funcionen mitjançant el xoc de les dues plaques llises, en un moviment que recorda un llibre que s’obre i es tanca. La temperatura de funcionament d’aquesta tipologia es troba entre els 130 i 150 graus centígrads.
A les màquines planes cilíndriques, en canvi, el gravat es troba en pla, però la pressió aplicada és cilíndrica. Aquest corró que serveix per pressionar crea un sol punt de contacte, per la qual cosa s’evita que es creïn bombolles o arrugues. Això la converteix en una eina ideal per a superfícies grans i sòlides, i treballa entre els 170 i els 190 graus.
Finalment, trobem un darrer tipus de màquina: la de pressió vertical. De funcionament similar a les de timpà, ja que les plaques de pressió i de gravat són ambdues planes, només que en aquest cas estan situades de forma paral·lela una damunt l’altra (recordeu l’ús d’un segell). És ideal per a treballs fins, com les etiquetes de vi, i té una alta velocitat de funcionament amb una temperatura que oscil·la entre els 130 i 150 graus.
El llit o make ready
Trobem molts tipus diferents en funció de les necessitats del projecte, però les més habituals són tres: presspahn, cautxú superpress o rubercloth i superfícies dures. Els llits presspahn estan realitzats amb cartró força dur i de diversos gruixos, tractant-se dels més usats pel seu baix cost. Per la seva composició, permeten una lleugera compressió del material a estampar i són ideals per a detalls fins i mitjos. En canvi, el cautxú superpress o rubercloth està creat mitjançant una composició de cautxú i tela encolats . Aquesta opció permet una major compressió del material i és perfecta per a àrees sòlides. Finalment, les superfícies dures es componen de materials resistents i robustos (els més comuns són el vidre epoxy, el poliuretà i la baquelita). Ajuden a evitar que es marqui el material per la part posterior i funcionen especialment bé per a detalls mitjans i fins.
La temperatura
Com hem introduït anteriorment, cada màquina treballa a unes temperatures diferents, però generalment es poden dividir en dos rangs: les màquines de timpà i de pressió vertical entre els 130 i 150 graus i les màquines planes cilíndriques entre els 170 i 190 graus. Aquest factor és important ja que hi ha materials que es poden fondre si apliquem temperatures molt altes (com el PVC), per la qual cosa estan limitats al treball a graus més baixos. El material, per tant, pot determinar la màquina a utilitzar, que alhora establirà la pel·lícula adequada en funció dels detalls de cada fabricant.
El temps
Finalment, la darrera variable a tenir en compte per a una estampació correcta és el temps. Afecta la quantitat de tinta que es transfereix al material: per a detalls fins cal un temps curt, mentre que per a àrees sòlides s’ha d’usar una durada més gran de l’aplicació. És important tenir un control exacte d’aquest factor, ja que un temps excessiu pot provocar una pèrdua de brillantor en els colors brillants, tonalitat pàl·lida o grisenca en els metàl·lics i, fins i tot, pot fer que vessi l’estampat pels costats.