Al mercat hi ha una gran varietat de tipus de paper, adaptats a aplicacions concretes o al sector de destinació. Cada tipologia compta amb unes propietats concretes, tant de composició i producció com de manipulació. És important conèixer cadascun abans d’escollir el material per a un projecte. Amb l’objectiu de guiar aquesta elecció, en aquest article repassem els papers més habituals del mercat.
Paper repro
També anomenat òfset o d’impressió. Es tracta d’un dels papers més habituals al mercat, fabricat en grans quantitats. De forma general, aquests folis estan elaborats amb poca cel·lulosa i molta càrrega, una composició que facilita la impressió, la seva aplicació principal. Els gramatges més comuns es troben entre els 70 i els 90 gr., tot i que poden arribar fins als 100gr. Els fabricants busquen la màxima blancor possible per a aquest material, aportada en gran mesura per les càrregues. En canvi, al no estar destinat a aplicacions que requereixin grans manipulacions, compta únicament amb la resistència suficient per passar per la impressora o per ser doblegat.
L’evolució en la fabricació d’aquest material ha portat a la integració de les fàbriques de pasta a les de paper per reduir costos, realitzant tot el procés a les mateixes instal·lacions. Se solen produir en tiratges de 9 o 10 metres d’amplada i a una velocitat de 2.000 metres per minut.
Paper cuixé o estucat
El paper estucat es fabrica amb més fibra curta que llarga i la càrrega s’uneix a la fibra mitjançant un agent lligant, que pot ser sintètic o natural (generalment carbonat càlcic). Sobre la cel·lulosa s’aplica una capa d’estucatge com a recobriment, factor que genera uns millors resultats d’impressió i de definició (per les trames més altes). Aquest fet és perquè la tinta queda en superfície i, en conseqüència, el resultat després de passar per impremta és més brillant i colorit.
L’opció més comuna és el paper estucat blanc, ja que si el recobriment s’esquerda no es veu el color del fons (en els recobriments de color sí que s’aprecia la diferència cromàtica). Hi ha l’opció d’acabat mat o semi-mat, també amb l’aplicació de tinta superficial, però en aquest cas la brillantor de la tinta és menor.
Quant a la resistència, la gran quantitat de càrrega i fibra curta fan que sigui força baixa, en contraposició a la gran qualitat d’impressió. La producció sol estar entre els 7 i els 8 metres d’amplada en màquina i la velocitat pot arribar fins als 1.000 metres per minut.
Paper tissue
Aquest material es caracteritza per la seva absorbència i suavitat. Quant a la resistència a l’aigua, depèn del subtipus de què es tracti: el paper per a la fabricació de mocadors o tovallons ha de suportar els líquids per evitar que es desfaci durant el seu ús, mentre que el destinat a tovallons requereix una fàcil dissolució. Per aconseguir-ho, s’apliquen tractaments diferents durant la fabricació i, generalment, es produeix amb fibra verge.
En el cas dels papers tissue amb color, aquest s’aplica a un procés de tintat en massa. Els impresos i els relleus s’apliquen fora de línia, un cop fora de la màquina. La seva producció se sol fer en rotlles d’una amplada de 4 metres, tallada a mida a posteriori, a una velocitat màxima de 2.000 metres per minut.
Paper premsa
El paper premsa és aquell destinat a la impressió de diaris, tal com indica el seu nom. Tenen un ús curt, normalment d’un dia, per la caducitat primerenca. Per això, no cal garantir una gran qualitat del material i es fabrica amb pasta mecànica, que conté restes en no ser necessària la blancor del paper. Molt poques vegades el trobem pintat, però en aquests casos s’aplica mitjançant tintat en massa.
A causa d’aquesta baixa qualitat, els acabats de tinta són precaris (observable, per exemple, a la impressió de les fotografies amb poca definició o de la tinta, amb un acabat apagat). Les propietats mecàniques també són pràcticament nul·les, amb la resistència bàsica per passar les pàgines del diari sense que es trenqui.
Cartró
El cartró és un producte elaborat amb paper, encara que se sol desconèixer pel gruix. S’elabora amb pasta crua, sense blanquejar, cosa que fa que mantingui el color marró original. Com que no cal prioritzar la part estètica, és habitual la seva formació amb material reciclat. El cartró està format per tres capes de paper, dues exteriors llises i una interior ondulada, sent aquesta darrera la que aporta la resistència que el caracteritza. Pel que fa a les propietats mecàniques, l’ondulació fa que sigui un material fort; però, en canvi, no és gaire apte per a impressió, ja que depenent de la pressió aplicada pot arribar a esclafar-se.
Un subgrup dins dels cartrons és el kraft, format únicament d’una capa de paper. Es fa servir per a embalatges més fins, ja que es pot manipular de forma senzilla i adaptar-lo al producte concret a embolicar.
Cartonet
Es tracta del material que conforma les caixes de gran part d’aliments, com en podrien ser un exemple els envasos de cereals o galetes. Els cartonets estan formats per fibres molt curtes i no acostumen a ser fibres verges, ja que no cal la blancor a la capa interior. Per norma general, compta amb una capa d’estucat per poder imprimir a la superfície i garantir l’estètica de la cara externa i visible, de manera que atregui el consumidor del producte. El gramatge varia en funció del sector al qual va destinat o a l’aplicació concreta o el producte. Pel que fa a les característiques mecàniques, ha de tenir la resistència necessària per aguantar les obertures i tancaments durant l’ús del producte fins a la finalització.
Paper de belles arts
En funció de la tècnica artística a què va destinat, el paper de belles arts ha de tenir unes característiques o altres, tant tècniques com funcionals. És un material que va sorgir com a opció més econòmica a les teles; de fet, alguns d’aquests van arribar a unes prestacions molt altes, podent passar prop de cent anys sense groguejar-se. De fet, entre el 1920 i el 1930, Guarro Casas es va iniciar en la fabricació de papers especials per a les obres de Picasso, Miró, Dalí i García Lorca.