Vivències d’una carrera dedicada a la impressió: “S’està perdent l’art manual a les impremtes”

Joan Fuster porta al voltant de 50 anys entre màquines d’imprimir. Actualment treballa a Gràfiques Sort a Sant Llorenç d’Hortons , on cuida amb cura cada paper que passa per les mans per aconseguir el millor resultat: no és un gran fanàtic de l’estandardització i considera que, amb esforç, no hi ha res impossible. Ja a una edat molt primerenca ajudava el seu pare en una impremta familiar, on va començar a conèixer les màquines tradicionals. La tecnologia ha avançat molt, però el Joan no vol perdre l’art manual i segueix amb les impressores més modestes però que li permeten fer qualsevol cosa que se li posi al cap sobre el material. Conversem amb ell sobre com ha viscut aquest canvi a la impremta i les seves anècdotes com a professional.

Vas entrar a la impremta ja de nen, des de la tradició familiar?

Des de ben petit he estat immers en aquest món. El meu pare treballava en una impremta gran, ho va deixar i va començar a treballar de repartidor, portant a les xurreries els aliments que necessitaven per poder preparar els seus productes. Va començar a parlar amb els propietaris en repartir i va descobrir que tenien la necessitat de tenir bosses o papers personalitzats amb el nom del seu establiment. Aleshores va comprar una petita màquina d’imprimir i va muntar un petit taller. Així, va començar a combinar el seu treball de repartidor amb aquests petits encàrrecs a la seva pròpia impremta. Aquests van ser els inicis al carrer Folgueroles de Barcelona.

D’allà ens mudem a Gelida. Com que jo era molt dolent a l’escola i no volia començar amb companys nous en aquest nou lloc, vaig deixar d’estudiar (cosa que només es podia fer per aquell temps) i em vaig posar a treballar amb el meu pare a la impremta amb 11 o 12 anys . Teníem màquines planes i automàtiques, i recordo que deixava la pila de papers per imprimir col·locada i em jugaria a bàsquet. Quan tornava era bronca assegurada, però la feina sortia.

En què estàveu especialitzats?

En res: imprimíem de tot. Des de targetes de visita fins a catàlegs, cosa que es necessités. Quan sabeu imprimir, canviar l’objecte és fàcil.

Han canviat molt les màquines des de llavors.

Moltíssim ara mires les màquines més modernes i eren impensables quan vam començar. Tot i això, el sistema de funcionament és pràcticament el mateix.

Les impressores actuals permeten fer més coses que abans?

Són dos mons completament diferents. La producció de les màquines més modernes és molt més gran que la que s’aconsegueix amb les que jo solia i acostumo a treballar, però en canvi jo aconsegueixo resoldre problemes que un altre impressor amb la maquinària més nova no pot. I ja no només perquè les produccions estiguin molt estandarditzades: la impressió de quantitats petites no te l’accepten a totes les impremtes, la tendència és anar en gran. Potser l’excepció seria el digital, perquè no té tant de cost en no requerir planxes.

L’art manual s’ha perdut. Per exemple, abans la tipografia necessitava molta feina. Actualment s’està imitant novament aquesta forma d’imprimir, però amb altres tècniques “més còmodes”. El bon tipògraf cuidava que no es veiés pressió en cadascuna de les lletres, i ara com més es noti millor. Són conceptes diferents. A més, abans havies d’invertir molt de temps en preparar la màquina o els motlles: havies de preparar totes les lletres, i podies llençar-te hores. Però en aquesta època, si trigues hora i mitja, ja sembla que estàs perdent massa temps productiu.

Els processos ara són molt més ràpids, oi?

Exacte. Per exemple, abans es feia servir la linotípia. Van inventar una impressora que era com una màquina d’escriure. S’introduïa plom, que es fonia al seu interior, i cada cop que picaves una lletra quedava marcada, construint-se una sèrie de barres amb el text que després s’imprimia. Quan va aparèixer aquest sistema, era una revolució. Qui componia els motlles anava formant les frases amb cadascuna de les barres, i més valia que no s’equivoqués! Perquè podia quedar tot escrit sense sentit i no hi havia qui ho arreglés.

Després van sortir les màquines rotatives, i havien de crear el motlle cilíndric. Quan tenies en relleu el que volies imprimir, feies pressió sobre un cartró mullat perquè quedés ben marcat i tornaves a fondre metall a sobre sobre aquest negatiu per fer el motlle final que anava en forma de cilindre. Aleshores ja podies posar-lo a la màquina rotativa, on es mullava amb tinta i anava imprimint de forma contínua sobre el paper.

Tot això, fins i tot els motlles, es feien a mà. Ara amb teclejar el text de la planxa, la màquina ja fa tot el procés i et surt el motlle llest per imprimir.

Però la teva màquina antiga et deixa ajustar més valors i elements per adaptar-te al material que les màquines estandarditzades i programades actuals?

La meva màquina em deixa fer de tot. Sí que és veritat que les modernes imprimeixen en tots els colors que vulguis, i van fins a 15.000 folis per hora. El pitjor és que està tot condicionat perquè funcioni a la perfecció sense gairebé tocar res, només la tinta, les planxes, l’aigua i usant un paper molt estàndard. Compten amb pressions determinades, sempre amb un marge de tolerància, però més de determinats quilos de pressió no pot aplicar el que limita els suports que es poden utilitzar.

La meva màquina, en canvi, no va tan ràpida com aquestes perquè rebentaria, però en canvi per a mi és molt millor la meva perquè manualment la puc adaptar al que necessito perquè el resultat sigui perfecte, o per vèncer dificultats. Per exemple, puc ajustar les pressions molt més. En papers de qualitat de vegades necessites aquesta pressió extra perquè quedi un bon resultat en aplicar la tinta. En materials òfset no hi ha cap problema perquè la qualitat és menor, i no necessita fer tanta pressió perquè la tinta arribi bé a tots els racons. Però això no vol dir que els papers de qualitat siguin més complicats: només es tracta de saber treballar-los i aplicar-hi la pressió que necessiten.

Prefereixes treballar amb els papers estucats o òfset?

Els valoro igual: necessita més dedicació o menys, però es tracta de posar-hi ganes. És més fàcil treballar l’estuc que l’òfset. Per al segon necessites més tinta, les trames han de ser més gruixudes perquè no es tapin, etc. Això sempre que el paper estucat estigui ben elaborat, perquè alguns estan mal fabricats.

Les tintes també han canviat molt?

Moltíssim, ara són pràcticament perfectes. Abans agafaves una tinta i de vegades li havies d’afegir un secant líquid, perquè repintava molt. I fins i tot de vegades trigava entre 24 i 48 hores a assecar-se. Actualment fas pila alta amb papers acabats d’imprimir, que suposen molts quilos acumulats, i en un moment estan secs.

Triar bé la tinta per al paper que utilitzaràs també és essencial. Ha de ser la combinació adequada perquè funcioni. Bàsicament és un joc entre tots dos materials. A això se li suma la màquina i les ganes de treballar bé el paper. Mai no es deixa d’aprendre. 

En els anys que portes al sector veiem que ha canviat molt la maquinària. Creus que la impressió encara té molts canvis per endavant?

Moltes vegades he pensat que en impressió arribarà un moment en què es posarà una pila de paper i s’imprimiran tots els folis alhora amb làser o sistema similar. Pot semblar molt somiador, però veient com ha evolucionat en poc temps, crec que encara té molt per oferir amb l’avenç tan ràpid de la tecnologia.